Regla per als monjos

Text català pels monjos de Montserrat

Sant Benet de Núrsia

Ignasi M. Fossas [et al.], Regla per als monjos: text llatí/català, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997 (Subsidia Monastica, 21)

[Nota preliminar: reproduïm l'edició crítica catalana oferint la possibilitat de consultar un facsímil de l'incunable Regula. Compilatio regulae S. Benedicti Ed. original: In Monasterio BMV de Monteserrato, Johannes Luschner, 12 juny 1499, conservat a la Biblioteca de Catalunya; foliació en color blau.]

Pròleg

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l'obediència retornis a Aquell de qui t'havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.

4 Primer de tot, demana-li amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comences a fer, 5 perquè qui ja s'ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s'ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l'hagin volgut seguir a la glòria.

8 Aixequem-nos, doncs, d'una vegada, que l'Escriptura ens hi anima dient: Ja és hora que us desvetlleu.   -f. 4v-   9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors; 11 i encara: Qui tingui orelles, que escolti què diu l'Esperit a les Esglésies. 12 I doncs, què diu? Veniu, fills meus, escolteu-me, us ensenyaré el temor del Senyor.

13 Camineu mentre teniu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort.

14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 ¿Qui és l'home que estima la vida, i desitja veure dies feliços? 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 Si vols la vida veritable i perpètua, guarda't la llengua de mal, que no diguin res de fals els teus llavis; decanta't del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m'invoqueu, us diré: Aquí em teniu. 19 Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. 21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l'observança de les bones obres, fem els seus camins guiats per l'Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne.

22 Si volem habitar en el temple d'aquest regne,   -f. 5r-   mirem que no s'hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: Senyor, qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa? 24 Després d'aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d'aquest temple, 25 dient: El qui obra honradament i practica la justícia, 26 que diu la veritat tal com la pensa, quan parla no escampa calúmnies, 27 que mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant. 28 Aquell qui, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s'envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom. 31 Igual com l'apòstol Pau tampoc no s'atribuí res de la seva predicació, quan deia: Per gràcia de Déu sóc el que sóc. 32 I torna a dir ell mateix: si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. 33 Per on, el Senyor diu també a l'Evangeli: Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. 34 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar perquè estava fonamentada sobre roca.

35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia   -f. 5v-   respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d'aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l'Apòstol: No vols reconèixer que la bondat de Déu et convida a la conversió? 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui.

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l'ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l'infern, volem arribar a la vida eterna, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.

45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d'establir res d'aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d'una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Però, avançant en la vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor.

50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

I. Les menes de monjos

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat.

3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d'aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l'ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l'ajuda d'altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l'auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments.

6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l'or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos a les seves pròpies cledes, i no a les del Senyor, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit.

10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen   -f. 6v-   tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, ser vint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes.

12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l'ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

II. Com ha de ser l'abat

1 L'abat que és digne de regir el monestir s'ha de recordar sempre de com l'anomenen i ha d'acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l'Apòstol: Heu rebut l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. 4 Per tant, l'abat no ha d'ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l'abat que de la seva doctrina i de l'obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n'haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l'abat que s'imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat   -f. 7r-   tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: No m'he callat la vostra salvació dins del meu cor, he fet conèixer la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m'han desdenyat i m'han menyspreat. 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d'abat, ha d'anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules; als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s'ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: ¿Per què parles tant dels meus preceptes i tens sempre als llavis la meva aliança, tu que no acceptes la correcció i tant se te'n dóna del que et mano? 15 I tu que veies la brossa a l'ull del teu germà no has vist la biga en el teu.

16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s'estimi l'un més que l'altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l'obediència.

18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l'home lliure,   -f. 7v-   si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l'abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, tant l'esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l'únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa pas accepció de persones. 21 L'única cosa que en això ens distingeix davant d'ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l'abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

23 En el seu ensenyament, l'abat ha de seguir sempre el model de l'Apòstol, que diu: Reprèn, interpel·la, exhorta, 24 això és, combinant moments i circumstàncies rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés tendresa de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d'exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els rebels, li advertim que els amenaci i els castigui.

26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d'apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d'Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d'esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi'ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi'ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: El neci no s'esmena amb paraules; 29 i encara: Pega al teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort.

30 S'ha de recordar sempre l'abat del que és, s'ha de recordar de com l'anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l'un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s'adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi's que està escrit: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més 36 i encara: Res no manca als qui el temen.

37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s'ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d'altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l'esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

III. Com s'ha de convocar els germans a consell

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l'abat convoqui tota la comunitat i exposi ell mateix de què es tracta. 2 I, escoltat el consell dels germans, que s'ho pensi i faci el que cregui més convenient.

3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb tota humilitat i submissió, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l'abat, i tots l'obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d'obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia.

7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se'n temeràriament. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s'atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s'hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l'abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions.

12 Si es tracta d'afers de menys importància en els interessos del monestir,   -f. 9r-   que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: Fes-ho tot amb consell, i, un cop fet, no te'n penediràs.

IV. Quins són els instruments de les bones obres

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces.

2 Després, el proïsme com a si mateix.

3 Després no matar.

4 No cometre adulteri.

5 No furtar.

6 No cobejar.

7 No dir fals testimoni.

8 Honorar tothom.

9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.

10 Negar-se un mateix per seguir el Crist.

11 Mortificar el cos.

12 No lliurar-se als plaers.

13 Estimar el dejuni.

14 Reconfortar els pobres.

15 Vestir el despullat.

16 Visitar els malalts.

17 Enterrar els morts.

18 Socórrer el qui passa tribulació.

19 Consolar l'afligit.

20 Apartar-se de les maneres de fer del món.

21 No anteposar res a l'amor del Crist.

22 No satisfer la ira.

23 No guardar ressentiment.

24 No tenir engany al cor.

25 No donar una pau fingida.

26 No abandonar la caritat.

27 No jurar, no fos cas que perjurés.

28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.

29 No tornar mal per mal.

30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.

31 Estimar els enemics.

32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.

33 Suportar persecució per causa de la justícia.

34 No ser orgullós.

35 Ni donat al vi.

36 Ni golut.

37 Ni dormidor.

38 Ni peresós.

39 Ni murmurador.

40 Ni criticaire.

41 Posar l'esperança en Déu.

42 El bé que vegi, en ell, que l'atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l'imputi.

44 Témer el dia del judici.

45 Esglaiar-se de l'infern.

46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.

47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.

48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.

49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.

50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l'ancià espiritual.

51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.

52 No ser amic de parlar molt.

53 No dir paraules vanes o que facin riure.

54 No ser amic de riure molt o sorollosament.

55 Escoltar amb gust les lectures santes.

56 Donar-se sovint a l'oració.

57 Confessar cada dia a Déu en l'oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d'aquestes faltes.

59 No satisfer els desigs de la carn.

60 Avorrir la pròpia voluntat.

61 Obeir en tot els manaments de l'abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: Feu el que diuen, però no feu el que fan.

62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.

63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.

64 Estimar la castedat.

65 No odiar ningú.

66 No tenir gelosia.

67 No obrar per enveja.

68 No ser amic de baralles.

69 Defugir l'altivesa.

70 Venerar els ancians.

71 Estimar els més joves.

72 En l'amor del Crist,   -f. 10r-   pregar pels enemics.

73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s'hagi renyit.

74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.

75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d'home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l'estimen.

78 Però l'obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l'estabilitat en la comunitat.

V. L'obediència

1 El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d'aquests que diu el Senyor: Així que m'ha sentit, m'ha obeït. 6 I també diu als mestres: Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l'instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien   -f. 10v-   entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d'obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l'obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s'acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: És estret el camí que condueix a la vida, 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat.

13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat.

14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l'obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi. 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, sinó que incorre en la pena dels murmuradors, si no se'n corregeix i en dóna satisfacció.

VI. La pràctica del silenci

1 Fem allò que diu el profeta: M'he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m'he humiliat, i he callat de coses bones. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d'edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: Si parles molt, no evitaràs el pecat; 5 i en un altre indret: Mort i vida estan en mans de la llengua. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble.

7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d'aquesta mena.

VII. La humilitat

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: Tot aquell qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit. 2 En dir-nos això, doncs,   -f. 11v-   ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d'orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: El meu cor no és ambiciós, Senyor, ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. 4 Doncs, què? Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare.

5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l'exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l'escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d'humilitat i d'observança.

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d'oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l'infern   -f. 12r-   abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l'home ha de comptar que Déu l'observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.

14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: Déu escruta els cors i els ronyons. 15 I encara: El Senyor coneix els pensaments dels homes. 16 I també diu: Descobriu de lluny estant els meus pensaments, i: 17 el pensament de l'home us serà manifest. 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat.

19 Quant a la voluntat pròpia, també se'ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l'Escriptura: No et deixis dominar pels teus desigs. 20 I també demanem a Déu en l'Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se'ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s'enfonsa fins al pregon de l'infern, 22 i també quan tenim por d'allò que   -f. 12v-   s'ha dit dels negligents: Són corromputs, és detestable el seu obrar.

23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: Tots els meus anhels són davant vostre. 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l'Escriptura: No vagis darrere les teves cobejances.

26 Per tant, si els ulls del Senyor observen els bons i els dolents 27 i el Senyor guaita des del cel i observa els homes, per veure si n'hi ha cap d'assenyat que cerqui Déu, 28 i si els àngels que ens són assignats anuncien al Senyor sempre, nit i dia, les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils, 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: Vas fer això, i jo vaig callar.

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la pròpia voluntat, l'home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat. 33 També diu l'Escriptura: La voluntat porta a la pena, mentre que l'obligació engendra la corona.

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l'Apòstol: Es féu obedient fins a la mort.

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l'obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d'injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s'abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l'Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. 37 I també : Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor. 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d'aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d'aquells qui sofreixen: Per vós morim cada dia, ens tenen com ovelles per matar. 39 I, segurs amb l'esperança de la recompensa divina, continuen joiosos, tot dient: Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a Aquell qui ens estima. 40 I també l'Escriptura diu en un altre lloc: Ens heu provat, Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc; heu fet que caiguéssim al parany, el feix que ens vau carregar era insuportable. 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: Heu imposat homes damunt els nostres caps. 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l'altra; al qui els pren   -f. 13v-   la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l'apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vé nen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L'Escriptura ens hi exhorta quan diu: Encomana al Senyor el teu camí i confia en ell. 46 I també diu: Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia. 47 I encara el profeta: Reconec el meu pecat, no us he amagat més les meves injustícies. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor.

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s'acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: He quedat anorreat i no sé res; era estúpid com les bèsties, davant vostre, però jo mai no em separo de vós.

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l'últim i el més vil de tots, sinó que   -f. [13(b)r]-   ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: Jo sóc un cuc i no pas un home, l'oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m'he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós. 54 I també: M'ha fet bé que m'hagiu humiliat: així he après els vostres manaments.

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l'animen la regla comuna del monestir i l'exemple dels majors.

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l'Escriptura ensenya que qui parla molt no evita el pecat, 58 i que l'home enraonador no encertarà el camí sobre la terra.

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: El neci, quan riu, aixeca la veu.

60 L'onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: El savi es fa conèixer per les poques paraules.

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l'ofici diví, a l'oratori, al monestir, a l'hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l'evangeli: Senyor, no sóc digne, jo pecador, d'aixecar els ulls al cel; 66 i també , amb el profeta: Estic totalment abatut i humiliat.

67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense a, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l'infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l'Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

VIII. Els oficis divins a la nit

1 A l'hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua,   -f. 14r-   es llevaran a l'hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s'aixequin ben disposats. 3 L'estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l'esmerçaran en l'estudi del salteri i de les lliçons.

4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l'horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d'un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s'han de celebrar a trenc d'alba.

IX. Quants salms s'han de dir a la nit

1 A l'esmentat temps d'hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança, 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d'aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l'himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l'abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo,   -f. 14v-   que a l'instant tots s'aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d'inspiració divina, tant de l'Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n'han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura.

9 Després d'aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s'han de cantar amb al·leluia. 10 Després d'aquests, una lliçó de l'Apòstol, que s'ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s'acabin les vigílies de la nit.

X. Com s'ha de celebrar la lloança nocturna a l'estiu

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s'han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d'aquestes tres lliçons nom és se n'ha de dir una, de memòria, de l'Antic Testament, seguida d'un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

XI. Com s'han de celebrar les vigílies els diumenges

1 El diumenge, que es llevin més d'hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s'ha d'observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l'instant s'aixequin tots amb reverència.

4 Després d'aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit.

6 Després d'això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l'abat, que s'han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l'abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l'abat comenci l'himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l'himne, que l'abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l'abat entoni l'himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció,   -f. 15v-   començaran les laudes.

11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s'ha de mantenir en tot temps, tant a l'estiu com a l'hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s'hagués d'escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l'oratori.

XII. Com s'ha de celebrar l'ofici de laudes

1 A les laudes del diumenge, que es digui en primer lloc el salm seixanta-sis sense antífona, tot seguit; 2 després es dirà el cinquanta, amb al·leluia; 3 després, el cent disset i el seixanta-dos. 4 Acabat, el Benedicite i els Laudate, una lliçó de l'Apocalipsi, de memòria, i el responsori, l'himne ambrosià, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s'acaba.

XIII. Com s'han de celebrar les laudes els dies d'entre setmana

1 Els dies d'entre setmana, en canvi, l'ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots   -f. 16r-   hi siguin per al cinquanta, que s'ha de dir amb antífona. 3 Després d'aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s'ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l'ús de l'Església romana. 11 Després d'això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l'Apòstol, que s'ha de recitar de memòria, el responsori, l'himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s'acaba.

12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s'acabi sense que al final el superior digui segons costum l'oració del Senyor, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem, es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l'última part de l'Oració de manera que tots responguin: Ans deslliureu-nos del mal.

XIV. Com s'han de celebrar les vigílies en les festes dels sants

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

XV. En quin temps s'ha de dir l'Al·leluia

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s'ha de dir l'al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l'ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s'han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l'antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l'al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

XVI. Com s'han de celebrar els oficis divins durant el dia

1 Com diu el profeta: Set vegades al dia us dono lloança.

2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d'aquestes hores diürnes que digué: Set vegades al dia us dono lloança. 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: A mitjanit em llevava   -f. 17r-   a lloar-vos. 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores perquè són justos els seus judicis, això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.

XVII. Quants salms s'han de cantar a les hores esmentades

1 Ja hem determinat l'ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes; ocupem-nos ara de les altres hores.

2 A prima s'han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria;

3 l'himne d'aquesta hora després del verset Déu meu, veniu a ajudar-me, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s'ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals.

5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l'himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits.

7 Les vespres comprendran quatre salms amb antífones. 8 Després d'aquests salms s'ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l'himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l'oració dominical es fa el comiat.

9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s'han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l'himne d'aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

XVIII. Amb quin ordre s'han de dir els salms

1 En primer lloc es dirà el verset Déu meu, veniu a ajudar-me; Senyor cuiteu a defensar-me, el glòria i l'himne de cada hora.

2 Després, a prima del diumenge, s'han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l'esmentat salm cent divuit. 4 El dilluns, a prima, s'han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè.

7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s'han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d'himnes, lliçons i versets—, 11 de manera que el diumenge   -f. 18r-   començaran sempre amb el cent divuit.

12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d'aquells que han estat presos per a d'altres hores, és a dir del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s'han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els qui són més llargs d'entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s'ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l'ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l'himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat.

19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres.

20 Disposat l'ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d'entre ells i assignant-ne dotze a cada nit.

22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d'una altra manera, 23 mentre en tot cas   -f. 18v-   observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s'ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d'una setmana reciten menys d'un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

XIX. L'actitud en la salmòdia

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l'ofici diví.

3 Per tant, recordem-nos sempre d'allò que diu el profeta: Serviu el Senyor amb temor; 4 i encara: Salmegeu amb gust; 5 i: Us vull cantar a la presència dels àngels. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d'acord amb la nostra veu.

XX. La reverència en la pregària

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura.   -f. 19r-   3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s'allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s'alcin tots alhora.

XXI. Els degans del monestir

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n'escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l'abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina.

5 Aquests degans, si mai n'hi havia cap que, inflat d'orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

XXII. Com han de dormir els monjos

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d'acord amb l'estil de vida, segons la disposició del seu abat.

3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada.

5 Han de dormir vestits   -f. 19v-   i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s'afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l'ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l'ofici diví, que s'avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

XXIII. L'excomunió per les faltes

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s'esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

XXIV. Quina ha de ser la mesura de l'excomunió

1 Segons la mena de falta s'ha de mesurar l'abast de l'excomunió i del càstig.   -f. 20r-   2 L'apreciació de les faltes dependrà del judici de l'abat.

3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se'l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l'oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l'hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

XXV. Les faltes greus

1 El germà culpable d'una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l'oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l'Apòstol que diu: 4 Que el cos d'aquest home sigui castigat; així se salvarà el seu esperit el dia del Senyor. 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l'hora que l'abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

XXVI. Els qui sense permís s'ajunten als excomunicats

1 Si algun germà, sense ordre de l'abat, s'atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

XXVII. La sol·licitud que ha de tenir l'abat envers els excomunicats

1 Que s'ocupi l'abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè el metge, no el necessiten els qui estan bons sinó els qui estan malalts. 2 I per això s'ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d'amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l'ajudin no fos que una tristesa excessiva el consumís, 4 sinó que, com diu també l'Apòstol, li demostrin el seu amor i preguin tots per ell.

5 En efecte, l'abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l'enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d'ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu. 8 Que imiti també l'exemple de tendresa del bon pastor,   -f. 21r-   el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n'anà a cercar-ne una de sola que s'havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

XXVIII. Els qui, després de corregits sovint, no volen esmenar-se

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s'esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti—, endut per l'orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l'abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l'excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d'aquesta manera no es guaria, aleshores que l'abat faci ús ja del ferro de l'amputació, tal com diu l'Apòstol: Extirpeu el malvat d'enmig vostre; 7 i encara: Si l'infidel es vol separar que se separi; 8 no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

XXIX. Si s'ha de tornar a admetre els germans que se'n van del monestir

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar,   -f. 21v-   ha de prometre primerament la total esmena d'allò per què va sortir, 2 i aleshores que l'admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se'n tornava a anar, que l'admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

XXX. Com s'ha de corregir els infants de menor edat

1 Cada edat i cada enteniment demana un tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells qui no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l'excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, per tal de guarir-los.

XXXI. Com ha de ser el majordom del monestir

1 Per majordom del monestir, que s'esculli d'entre la comunitat un home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s'ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l'abat; 5 compleixi el que li encomanen.   -f. 22r-   6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament.

8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d'aquella dita de l'Apòstol: Qui administra bé, es guanya un bon lloc. 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent de cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l'altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l'avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l'abat.

13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: Una bona paraula val més que el millor present. 15 De totes les coses que li encomana l'abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s'hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s'escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix el qui haurà escandalitzat un dels petits.

17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l'ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d'esperit l'ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s'han de donar, i s'hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

XXXII. Les eines i els objectes del monestir

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d'objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l'abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l'abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep.

4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s'esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

XXXIII. Si els monjos han de tenir res de propi

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l'abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d'esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l'abat no els ho hagi donat o permès. 6 Que tot sigui comú a tots, tal com està escrit,   -f. 23r-   i que ningú no digui ni tingui res com a seu.

7 I si era sorprès algú que es complau en aquest vici tan detestable 8 i, amonestat per primera i segona vegada, no s'esmenava, que se'l sotmeti a correcció.

XXXIV. Si han de rebre tots igual les coses necessàries

1 Tal com està escrit: Es distribuïa tot segons