Memorial del pecador remut - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Reproducció digital de l’exemplar conservat a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat, Sig. 4º 107, corresponent a l’edició de Barcelona, de Joan Rosenbach, 1495. Descrit al catàleg d’Olivar (1990, 94).

Del Memorial del Pecador Remut de Felip de Malla es conserven dos manuscrits, un a l’arxiu catedralici de València i l’altre a la Biblioteca de Catalunya (Ms 181), base de l’edició de Manuel Balasch, Barcino (“Els Nostres Clàssics”, 118, 119 i 123), 1981.

A més, hi ha dos testimonis impresos, els incunables de Girona, Pere Vendrell 1483, del qual queden dos exemplars, un a la Biblioteca Nacional de Madrid i un altre a la de París, i l’incunable de Barcelona, Joan Rosenbach, 1495, del qual, a banda de l’exemplar que reproduïm (i no constatat per Balasch a la nota introductoria de la seua edició, 1981, 55), se’n conserven d’altres a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca Colombina de Sevilla, a la Biblioteca Nacional de Madrid, a Valencia, a Palma de Mallorca i al British Museum.

El manuscrits difereixen en el contingut: el de Barcelona conté la primera part del Memorial i el de València una segona fins ara encara inèdita. Per altra banda, els incunables només reprodueixen la primera part, és a dir, coincideixen amb el contingut del manuscrit de Barcelona, si bé la disposició del text sembla ser totalment diferent ja que, mentre el manuscrit té només 20 capítols en aquesta primera part, les edicions en tenen 250 (Barcelona, Rosembach 1495) o 255 (Girona, Vendrell, 1483). Segons Balasch (1981, 51) els editors no podien conéixer la segona part del Memorial, només conservada al manuscrit de Valencia i inaccessible en el moment de fer les edicions.

L’exemplar de l’incunable de Barcelona que reproduïm consta de 212 pàgines numerades en romans al marge superior; també hi és present a peu de plana la numeració per qüerns. La impressió és a dues columnes de 44 ratlles cadascuna i, bàsicament, reprodueix el text de l’edició gironina (Balasch 1981, 55), per la qual cosa es pot dir que és practicament una reimpressió. La lletra és gòtica i l’única peculiaritat són les capitals corresponents a les inicials dels capítols. Cal destacar l’ex-libris inicial de l’impressor, el mateix que en l’edició del Libre dels Àngels de Francesc Eiximenis (edició de 1494 que també reproduïm en edició digital).

Alguns errors en la numeració i en la transcripció dels índexs dels capítols en relació amb la taula de rúbriques són els següents:

Taula de rúbriques sense numerar. En aquest cas, hem reproduït a l’índex, a més de la numeració pròpia de la nostra edició digital, la distribució dels quaderns.

També al llarg del text de l’obra oferim dues numeracions, en números romans la que consta al document tot i constatant errors i esmenes, i la nostra numeració feta d’acord amb els paràmetres de l’edició digital.

Els errors en la numeració de romans els representem a l’índex en cursiva. Quan es tracta d’omissions, simplement seguim l’exemplar original.

Esmenes al text dels capítols. Quan detectem un error, tipogràfic generalment, ho contrastem amb la taula de rúbriques i ho constatem entre claudàtors i en cursiva. En general trobem que l’error sol aparéixer en la rúbrica del capítol dins l’obra mentre que la taula inicial sol presentar la versió correcta.

Regularitzem v/u i/j i corregim errades molt evidents, com ara confusió c/ç, m/n n/u o casos de lapsus i d’irregularitats molt clars, que en canvi són correctes a la taula de rúbriques inicial:

Capitol ·CXXXII·: com la Verge Maria, vaent a que declinava tota la scola > Capitol ·CXXXII·: com la Verge Maria, vaent que declinava tota la scola.

El Memorial es configura com un discurs teològic en el qual es vol demostrar la necessitat de la mort del Fill de Déu per a la redempció humana, tot i que intenta també desenvolupar la tesi que Jesús hauria pogut redimir la humanitat sense sofrir mort en la creu. L’encarnació de Crist no s’hauria produït, doncs, si no s’hagués produït el pecat per part d’Adam, però una vegada això, i davant la impotencia de l’home de redimir-se a ell mateix, Déu prepara el sofriment del seu fill amb vista a la purificació i l’enfortiment humà..

1. El desig d’intervenció del propi autor en la matèria que es debat com a espectador però també per a oferir consol a la Mare de Déu. Aquesta intervenció no pot fer-la materialment per la qual cosa demana que, per un temps, el seu esperit se separe del cos i així no tindrà impediment a apropar-se als personatges celestials.

3. Es convoca una gran assemblea o consistori presidida per Déu Pare en què intervenen personatges bíblics de l’Antic i del Nou Testament: patriarques, profetes, jutges, profeteses dones bíbliques, figures al·legòriques, virtuts, benaventurances, sibil·les, i fins i tot filòsofs pagans. En aquesta situació cada personatge exposa la raó esencial per la qual ha de morir Jesucrist en bé de la redempció humana. Moltes de les raons adduïdes per a demostrar la necessitat de la mort de Crist són profecies veterotestamentàries que els mateixos personatges que desfilen (Abraham, Isaac, Josep, etc.) descriuen com a “figures” de la passió.

4. La figura central és el personatge de Maria, l’única que s’erigeix com a defensora en aquest gran judici del seu fill i la que raona amb cada un dels personatges que intervenen. Així mateix, trobem passatges de forta càrrega emocional, com els planys que ella pronuncia o els esmortiments en què cau quan la tensió i el dolor són exacerbats.

5. La veritat fonamental de tot el discurs és la necessitat de la mort dolorosa de Jesucrist per a la redempció humana i que és un acte que parteix de la propia voluntat divina. Com a contrapunt a això, Malla dóna diferents arguments per intentar justificar que la mort és innecessària i la redempció es pot fer a partir d’algun altre gest diví.

Com a conclusió, la tesi teològica fonamental que sembla defensar Malla amb una forta càrrega personal és que el llinatge humà s’hauria pogut redimir sense necessitat de la mort de Crist en la creu. També sembla bastant novedós, i contrari a les doctrines tomistes, que no fos Adam el causant del pecat original, sinó Lucifer per enveja, ja que aquest sabia que Déu anava a encarnar-se en forma humana.

El tema mariològic també és una constant en Felip de Malla, la imatge de la Mare de Déu defensant el seu fill de sofrir els mals de la creu, els esmortiments que pateix, estan molt a prop de les escenes, no tant dels planctus mariae, però sí del tractament devocionalista, també molt intens, d’obres com la Vita Christi d’Isabel de Villena, gairebé més de mig segle posterior a Malla. No obstant això, a l’obra es destaca que Maria siga acompanyada de les virtuts teologals i cardinals, de donzelles, de les benaventurances i que totes aquestes li donen conhort, sempre des del principi que ha de consentir a la mort del seu fill per bé de la humanitat.

La figura de Maria dóna una especial bellesa al discurs per la seua disposició de fortalesa d’ànim, però alhora feblesa davant la perspectiva de mort del seu fill. Maria, intercessora dels homes davant Déu Pare, assumeix el paper maternal estés a tota la humanitat, però també es fa mereixedora de l’amor de Déu Pare, de qui és Esposa, per la seua generositat.

Els arguments de Malla representen, doncs, una perspectiva cristològica poc desenvolupada fins al moment i possiblement emparentada amb la tradició de les vitae Christi franciscanes i devocionalistes. El model de llengua usat pel nostre autor s’allunya radicalment de la predicació populista de Sant Vicent o de la vulgarització proposada per Eiximenis en Lo Crestià. Malla opta per una llengua cultista, una prosa artitzada i retòricament ampul·losa.

Agraïm la col·laboració i l'assessorament de Damià Roure i Josep Massot i Muntaner (Abadia de Montserrat) en la redacció i supervisió d'aquesta nota.